"Feliz entrada de año queridos amigos/as, algunos lo empezamos sin nadie a nuestro lado en el sofá, pero en toda oscuridad hay una puerta. En esa puerta seguro que encontráis a la persona adecuada y noble que buscáis, cruzad el umbral con ella. Wizard
30/12/11
Feliz año
"Feliz entrada de año queridos amigos/as, algunos lo empezamos sin nadie a nuestro lado en el sofá, pero en toda oscuridad hay una puerta. En esa puerta seguro que encontráis a la persona adecuada y noble que buscáis, cruzad el umbral con ella. Wizard
7/11/11
Un bosque de sofá
Quiero volverme sabio a tu lado, tener escenas de sofá a tu lado. Envejecer como un roble, lleno de magia y amor. Te espero. Wizard
2/10/11
TIERRA DE DRAGONES
Llegó el momento de partir, de atravesar aquella puerta de la cual tanto hablo. He llegado a un momento de mi corta vida literaria que necesito poder ofreceros más. por ese motivo el día 19 de octubre comenzaré como alumno en la escuela de escritores "Aula de escritores" en Barcelona. Quiero llevar más allá mi magia, que pueda llegaros mucho mejor y a más gente, y por eso doy este paso. Merecéis ver en primera persona todo ese universo que bulle en mi mente, necesito que las obras que escribo den un salto definitivo al mundo. siendo un mago que va con la cara cubierta no es fácil, si alguien quiere un día hablar de mundos donde los magos escriben, venden anís mentolado y buscan luces en la oscuridad, será un placer tomarme algo con vosotros y hablar. Gracias y nos vemos pronto, que vuestra capa ondee bajo los sauces. Wizard
13/9/11
LUZ EN LA OSCURIDAD
No hay rastro de la mañanaTe has quedado solo
Como un arco iris en la oscuridad
Un arco iris en la oscuridad
Ronnie James Dio
7/9/11
THE EYE OF THE WIZARD
Bueno amigos, después de estas vacaciones balanceándome encima de un trebol borracho vuelvo a vosotros. Que sepais que os sigo, y que no puedo comentar nada porque parece que estoy vetado a vuestros blogs. Os dejo un pensamiento que se me ocurrió ayer mientras me encontraba en una piscina durmiendo con los ojos abiertos.
Ayer vi una burbuja con mis ilusiones que se iba alejando , pude haber hecho algo, protegerla quizás, pero deje que la deriva fuese su camino. Wizard
31/7/11
BON ESTIU
Buen verano, ya sabeis que por problemas informáticos no puedo comentaros habitualmente en vuestros blogs, pero os sigo y no me olvido de vosotros. necesito vuestra ...sangre. Bon estiu a tothom, buen verano a todos Wizard
24/7/11
Vigilando en el camino
Ojos de magia brillan en el umbral del bosque,
la gata descansa en la rama del roble,
la noche anuncia que la hora del cuento ha llegado.
la veo avanzar entre los árboles sin miedo,
cazadora en un mundo de ensueño...
tu camino de magia inicias de nuevo. Wizard
Para Jordi Y Pilar, por dar a su mixeta toda su magia, en su camino jugará alegremente en vuestros sueños.
12/7/11
POEMA CORTO CANTADO EN DO NOCHIL
El viento mece su pelo,
luces entre ramas titilar,
el rio susurra su magia,
sus labios sonríen al yo pasar.
El viento mece su capa,
la luna entre ramas está,
el rio murmulla mi nombre,
sus labios sonríen al escuchar.
Wizard
19/6/11
ALÈ DE DRAC
"Aquí tenéis el segundo cuento que formará parte de una actividad de cuenta cuentos creada por mi para la fundació ECOM. Clicar el enlace para más información, es que me ha mordido una musaraña y no puedo escribir más. el cuento está en lengua catalana. Este cuento es para niños y niñas de 3 a 5 años". Wizard
http://latabernaencantada.blogspot.com/2011/05/traves-de-la-federacion-ecom-he-hecho.html
http://latabernaencantada.blogspot.com/2011/05/traves-de-la-federacion-ecom-he-hecho.html
ALÈ DE DRAC
Fa molts anys, en una cova d’un bosc molt llunyà va néixer un dragonet molt bonic, el seu nom era Gurumel.
Els primers dies de la seva vida, en Gurumel, era un drac com els altres que vivien al bosc, però en passar quatre setmanes des del seu naixement, els seus pares es van adonar que hi havia alguna coseta estranya en ell. Era massa gran per tenir tan poc temps de vida i misteriosament no treia per la seva boca ni una petita flama, això era molt estrany per un drac.
Va passar el temps i en Gurumel cada cop es feia més fort i gran, era tan gran, que passava un bon tros d’alçada als seus amics d’igual edat i fins i tot a dracs més grans en edat que ell.
Però el que preocupava més als pares era que el seu fill no podia encara llençar foc per la boca, ni tan sols una petita flameta. I poder treure foc era molt important per un drac que vivia al bosc, com en Gurumel. Ja que d’aquí a poc temps, com feien ara els seus pares i altres dracs, s’hauria de convertir en un defensor del bosc.
Els dracs més grans ensenyaven als dragonets des de ben petitons a utilitzar amb compte el foc, ja que no volien fer mal a ningú, només espantar als que maltractaven la natura, i tampoc volien cremar el bosc, també els ensenyaven a defensar-se sempre en grups, mai sols.
En Gurumel sempre estava trist perquè alguns dels seus amics li deien paraules que el molestaven i no el deixaven en pau. Els seus pares l’animaven sempre i intentaven que fos feliç, però no aconseguien res.
Va passar el temps i en Gurumel ja era més alt que tots els altres dracs, i un bon dia els seus pares van decidir que el seu fill havia de començar a ser un defensor del bosc, encara que no pogués llançar foc, creien que amb el tamany del cos d’en Gurumel seria suficient per espantar a les persones que feien malbé el bosc i als seus habitants, i van dir-li si volia anar a vigilar per primera vegada la natura.
El nostre amic es va posar molt content i va preparar tot el que necessitava per anar a vigilar amb els seus pares i alguns amics.
Van començar a volar pel cel damunt del bosc de seguida, i el nostre dragonet estava molt content xerrant amb la seva mare al final de la colla de dracs.
Després d’una hora d’estar volant, en Gurumel i la seva colla van parar a fer un descans en una clariana entre els arbres. Els dracs més grans van dir als més petits que no s’allunyessin gaire de la clariana, perquè era molt perillós.
Però en Gurumel li agradaven molt les flors i va veure unes de ben boniques en un riu al costat de la clariana, i després d’olorar-les una estona va volgué investigar una mica més el preciós paisatge, i va començar a volar i a allunyar-se molt d’on estaven els seus pares i amics.
I clar! Es va perdre i va haver d’aterrar en una zona on hi havia unes roques molt grans. Va començar a fer-se fosc i començava a tenir por.
Mentre pensava què podia fer, va sentir un soroll a prop seu, i va amagar-se darrera de la roca més gran que va trobar. Va estar en silenci, i quan va aixecar el cap per sobre del seu amagatall, va veure que hi havia uns homes al costat d’uns arbres molt grans. En Gurumel va veure que aquells homes portaven torxes a les mans, i com un d’ells prenia un dels arbres.
“Oh No”! – va dir- “estan cremant el nostre bosc”, i sense pensar-ho va anar corrents on hi havia els homes. Aquests homes tant dolents van començar a corre en veure venir en Gurumel, però de seguida es van adonar que al obrir la boca, el nostre amic no treia cap flama, llavors van parar de córrer, van envoltar al nostre valen drac i van començar a riure d’ell.
“ja ja ja” – va dir un d’aquest homes- “dragonet, que ens vols fer a nosaltres? Ets molt gran i fort però nosaltres son més ràpids, i el que ens fa més por dels dracs es que ens torrin amb l’alè de foc que tenen, però tu no tens aquest alè i per nosaltres no ets perillós.”
En Gurumel va intentar treure foc per la boca però no va passar res de res, i els homes van començar a apropar-se a ell per capturar-lo.
De sobte es va veure una gran llum que venia del cel i en Gurumel va veure amb molta alegria que aquesta llum era foc. Un foc que venia de la boca d’uns dracs, i aquests dracs eren els seus pares que venien a rescatar-lo.
Els homes van sortir corrents i el nostre amic va aconseguir enlairant-se i escapar juntament amb els seus pares. Un cop tranquil al cel, va girar el seu llarg coll i va veure com el seu bosc, i el de tots els demés dracs es cremava. Unes llàgrimes li van caure per les seves galtes.
Els seus pares i ell es van dirigir cap un altre petit bosc que hi havia a prop de la seva antiga casa, en arribar allà tots els demés dracs els estaven esperant. No van preguntar-li res en Gurumel, ja que el veien tant i tant tristot que no s’atrevien, i els seus pares també el van deixar tranquil. El nostre amic va anar a seure al costat d’un gran arbre que hi havia a la vora i va començar a plorar molt.
Unes hores més tard la seva mare va anar a portar-li alguna cosa per dinar i va preguntar-li com estava. En Gurumel aixecant el coll molt lentament va dir-li que estava molt trist, ja que no havia pogut fer res per salvar el bosc on vivien. La seva mare amb molt de carinyo va dir. “Avui, has estat molt valent. Sabent que no pots treure foc has defensat la teva llar. Ens has defensat sabent que et costaria una mica més, no t’has rendit. Però hi ha una cosa que no m’agrada’t gens, i es que ens has desobeït i t’has allunyat tot sol sabent que es molt perillós. Nosaltres sempre anem en grup perquè així estem més segurs, si un drac es separa posa en perill a tots els altres.”
Va mirar amb molta tendresa al seu fill i li va xiuxiuejar a l’orella ”Ets un drac molt valent”. I amb una pau molt gran, el nostre dragonet va demanar perdó per haver desobeït als seus pares, i es va adormir de lo cansat que estava.
Quan es va despertar va veure que els seus pares no eren allà, hi havia uns quants adults i algun dragonet jove. Empipat va preguntar on eren i van contestar-li que havien anat a buscar una zona de grans coves per anar a passar la nit juntament amb altres dracs. Llavors va decidir anar a jugar una mica amb algun amic, així l’espera de la tornada dels seus pares seria mes alegre.
Però passaven les hores i cap dels dracs apareixia, tan en Gurumel com la resta del grup van començar a posar-se nerviosos, i llavors van decidir anar uns quants a veure que passava. En Gurumel va demanar al drac més gran si ell podia anar també a la recerca, i encara que aquell no ho tenia gaire clar va deixar que el nostre amic anés a l’expedició.
Van volar per sobre el nou bosc molts cops però no veien res, estaven molt espantats, i no sabien que fer. De sobte i van veure al cel una gran flamarada, i tots volant molt ràpidament van anar cap allà. En arribar van veure com els pares d’en Gurumel i els altres dracs que els acompanyaven eren atacats per un grup molt nombrós d’humans, estaven presoners amb xarxes molt grans, i estaven a punt de fer foc al bosc.
El drac adult va decidir atacar amb tots els que l’acompanyaven i va dir a en Gurumel que es quedés amagat en un lloc molt segur, el nostre amic va amagar-se darrera d’una roca molt gran i va esperar ajupit. Se sentien molt sorolls i ell estava mort de por, de sobte va escoltar unes rialles i va treure el cap molt lentament per damunt la roca per veure que passava. Els humans havien atrapat a tots els dracs!! I a més a més estaven a punt de cremar els primers arbres del bosc.
“Oh no!!”- va dir en Gurumel- “Un altre cop no!!” Va veure amb molta atenció que els homes que havien atrapat a la seva família i als seus amics eren els mateixos que el van atacar i que van cremar la seva antiga llar al bosc antic. No va poder aguantar més i va pujar damunt la roca, els homes en veure’l el van reconèixer i van començar a riure d’ell.
“Si tenim aquí al nostre amic sense foc” va dir un d’ells. De sobte el nostre drac va agafar molt d’aire, i va inflar tot el seu gran cos, sabia que segurament no sortiria foc però ho havia d’intentar. Va mirar cap al cel y va expulsar tot l’aire que tenia dins, no es va veure cap flama, però si que es va sentir un rugit ferotge i fortíssim, i els humans van marxar corrents mirant amb molta por en Gurumel. El nostre amic es va quedar molt sorprès, no sabia com havia fet aquell rugit, va baixar a terra on estaven els seus pares i companys i els va alliberar.
Un cop fora de perill van quedar-se descansant una mica, i tots els dracs estaven parlant del que havia fet en Gurumel, no s’explicaven com havia pogut fer aquell rugit tan fort. Els seus pares van seure al costat d’ell i van dir-li.
”Sabies que no podies fer foc i no imaginaves que podies fer aquest rugit, però no has dubtat en atacar i espantar a aquells homes dolents. T`has adonat que pots fer la mateixa feina que els altres, encara que d’una altra manera, Ha sortir tot molt bé i ara gràcies a tu podem buscar tranquils una nova llar. Encara que no haguessis espantat a aquells humans, tens tantes altres coses bones...vals molt Gurumel, pensa sempre vaguis on vaguis que ets un drac, i un de molt valent.”
Finalment tots van aixecar el vol en busca d’una zona del bosc per viure. A partir d’aquell dia, al nostre amic, van posar-li un altre nom a part del seu, li van dir...Alè de drac.
Fa molts anys, en una cova d’un bosc molt llunyà va néixer un dragonet molt bonic, el seu nom era Gurumel.
Els primers dies de la seva vida, en Gurumel, era un drac com els altres que vivien al bosc, però en passar quatre setmanes des del seu naixement, els seus pares es van adonar que hi havia alguna coseta estranya en ell. Era massa gran per tenir tan poc temps de vida i misteriosament no treia per la seva boca ni una petita flama, això era molt estrany per un drac.
Va passar el temps i en Gurumel cada cop es feia més fort i gran, era tan gran, que passava un bon tros d’alçada als seus amics d’igual edat i fins i tot a dracs més grans en edat que ell.
Però el que preocupava més als pares era que el seu fill no podia encara llençar foc per la boca, ni tan sols una petita flameta. I poder treure foc era molt important per un drac que vivia al bosc, com en Gurumel. Ja que d’aquí a poc temps, com feien ara els seus pares i altres dracs, s’hauria de convertir en un defensor del bosc.
Els dracs més grans ensenyaven als dragonets des de ben petitons a utilitzar amb compte el foc, ja que no volien fer mal a ningú, només espantar als que maltractaven la natura, i tampoc volien cremar el bosc, també els ensenyaven a defensar-se sempre en grups, mai sols.
En Gurumel sempre estava trist perquè alguns dels seus amics li deien paraules que el molestaven i no el deixaven en pau. Els seus pares l’animaven sempre i intentaven que fos feliç, però no aconseguien res.
Va passar el temps i en Gurumel ja era més alt que tots els altres dracs, i un bon dia els seus pares van decidir que el seu fill havia de començar a ser un defensor del bosc, encara que no pogués llançar foc, creien que amb el tamany del cos d’en Gurumel seria suficient per espantar a les persones que feien malbé el bosc i als seus habitants, i van dir-li si volia anar a vigilar per primera vegada la natura.
El nostre amic es va posar molt content i va preparar tot el que necessitava per anar a vigilar amb els seus pares i alguns amics.
Van començar a volar pel cel damunt del bosc de seguida, i el nostre dragonet estava molt content xerrant amb la seva mare al final de la colla de dracs.
Després d’una hora d’estar volant, en Gurumel i la seva colla van parar a fer un descans en una clariana entre els arbres. Els dracs més grans van dir als més petits que no s’allunyessin gaire de la clariana, perquè era molt perillós.
Però en Gurumel li agradaven molt les flors i va veure unes de ben boniques en un riu al costat de la clariana, i després d’olorar-les una estona va volgué investigar una mica més el preciós paisatge, i va començar a volar i a allunyar-se molt d’on estaven els seus pares i amics.
I clar! Es va perdre i va haver d’aterrar en una zona on hi havia unes roques molt grans. Va començar a fer-se fosc i començava a tenir por.
Mentre pensava què podia fer, va sentir un soroll a prop seu, i va amagar-se darrera de la roca més gran que va trobar. Va estar en silenci, i quan va aixecar el cap per sobre del seu amagatall, va veure que hi havia uns homes al costat d’uns arbres molt grans. En Gurumel va veure que aquells homes portaven torxes a les mans, i com un d’ells prenia un dels arbres.
“Oh No”! – va dir- “estan cremant el nostre bosc”, i sense pensar-ho va anar corrents on hi havia els homes. Aquests homes tant dolents van començar a corre en veure venir en Gurumel, però de seguida es van adonar que al obrir la boca, el nostre amic no treia cap flama, llavors van parar de córrer, van envoltar al nostre valen drac i van començar a riure d’ell.
“ja ja ja” – va dir un d’aquest homes- “dragonet, que ens vols fer a nosaltres? Ets molt gran i fort però nosaltres son més ràpids, i el que ens fa més por dels dracs es que ens torrin amb l’alè de foc que tenen, però tu no tens aquest alè i per nosaltres no ets perillós.”
En Gurumel va intentar treure foc per la boca però no va passar res de res, i els homes van començar a apropar-se a ell per capturar-lo.
De sobte es va veure una gran llum que venia del cel i en Gurumel va veure amb molta alegria que aquesta llum era foc. Un foc que venia de la boca d’uns dracs, i aquests dracs eren els seus pares que venien a rescatar-lo.
Els homes van sortir corrents i el nostre amic va aconseguir enlairant-se i escapar juntament amb els seus pares. Un cop tranquil al cel, va girar el seu llarg coll i va veure com el seu bosc, i el de tots els demés dracs es cremava. Unes llàgrimes li van caure per les seves galtes.
Els seus pares i ell es van dirigir cap un altre petit bosc que hi havia a prop de la seva antiga casa, en arribar allà tots els demés dracs els estaven esperant. No van preguntar-li res en Gurumel, ja que el veien tant i tant tristot que no s’atrevien, i els seus pares també el van deixar tranquil. El nostre amic va anar a seure al costat d’un gran arbre que hi havia a la vora i va començar a plorar molt.
Unes hores més tard la seva mare va anar a portar-li alguna cosa per dinar i va preguntar-li com estava. En Gurumel aixecant el coll molt lentament va dir-li que estava molt trist, ja que no havia pogut fer res per salvar el bosc on vivien. La seva mare amb molt de carinyo va dir. “Avui, has estat molt valent. Sabent que no pots treure foc has defensat la teva llar. Ens has defensat sabent que et costaria una mica més, no t’has rendit. Però hi ha una cosa que no m’agrada’t gens, i es que ens has desobeït i t’has allunyat tot sol sabent que es molt perillós. Nosaltres sempre anem en grup perquè així estem més segurs, si un drac es separa posa en perill a tots els altres.”
Va mirar amb molta tendresa al seu fill i li va xiuxiuejar a l’orella ”Ets un drac molt valent”. I amb una pau molt gran, el nostre dragonet va demanar perdó per haver desobeït als seus pares, i es va adormir de lo cansat que estava.
Quan es va despertar va veure que els seus pares no eren allà, hi havia uns quants adults i algun dragonet jove. Empipat va preguntar on eren i van contestar-li que havien anat a buscar una zona de grans coves per anar a passar la nit juntament amb altres dracs. Llavors va decidir anar a jugar una mica amb algun amic, així l’espera de la tornada dels seus pares seria mes alegre.
Però passaven les hores i cap dels dracs apareixia, tan en Gurumel com la resta del grup van començar a posar-se nerviosos, i llavors van decidir anar uns quants a veure que passava. En Gurumel va demanar al drac més gran si ell podia anar també a la recerca, i encara que aquell no ho tenia gaire clar va deixar que el nostre amic anés a l’expedició.
Van volar per sobre el nou bosc molts cops però no veien res, estaven molt espantats, i no sabien que fer. De sobte i van veure al cel una gran flamarada, i tots volant molt ràpidament van anar cap allà. En arribar van veure com els pares d’en Gurumel i els altres dracs que els acompanyaven eren atacats per un grup molt nombrós d’humans, estaven presoners amb xarxes molt grans, i estaven a punt de fer foc al bosc.
El drac adult va decidir atacar amb tots els que l’acompanyaven i va dir a en Gurumel que es quedés amagat en un lloc molt segur, el nostre amic va amagar-se darrera d’una roca molt gran i va esperar ajupit. Se sentien molt sorolls i ell estava mort de por, de sobte va escoltar unes rialles i va treure el cap molt lentament per damunt la roca per veure que passava. Els humans havien atrapat a tots els dracs!! I a més a més estaven a punt de cremar els primers arbres del bosc.
“Oh no!!”- va dir en Gurumel- “Un altre cop no!!” Va veure amb molta atenció que els homes que havien atrapat a la seva família i als seus amics eren els mateixos que el van atacar i que van cremar la seva antiga llar al bosc antic. No va poder aguantar més i va pujar damunt la roca, els homes en veure’l el van reconèixer i van començar a riure d’ell.
“Si tenim aquí al nostre amic sense foc” va dir un d’ells. De sobte el nostre drac va agafar molt d’aire, i va inflar tot el seu gran cos, sabia que segurament no sortiria foc però ho havia d’intentar. Va mirar cap al cel y va expulsar tot l’aire que tenia dins, no es va veure cap flama, però si que es va sentir un rugit ferotge i fortíssim, i els humans van marxar corrents mirant amb molta por en Gurumel. El nostre amic es va quedar molt sorprès, no sabia com havia fet aquell rugit, va baixar a terra on estaven els seus pares i companys i els va alliberar.
Un cop fora de perill van quedar-se descansant una mica, i tots els dracs estaven parlant del que havia fet en Gurumel, no s’explicaven com havia pogut fer aquell rugit tan fort. Els seus pares van seure al costat d’ell i van dir-li.
”Sabies que no podies fer foc i no imaginaves que podies fer aquest rugit, però no has dubtat en atacar i espantar a aquells homes dolents. T`has adonat que pots fer la mateixa feina que els altres, encara que d’una altra manera, Ha sortir tot molt bé i ara gràcies a tu podem buscar tranquils una nova llar. Encara que no haguessis espantat a aquells humans, tens tantes altres coses bones...vals molt Gurumel, pensa sempre vaguis on vaguis que ets un drac, i un de molt valent.”
Finalment tots van aixecar el vol en busca d’una zona del bosc per viure. A partir d’aquell dia, al nostre amic, van posar-li un altre nom a part del seu, li van dir...Alè de drac.
15/6/11
spanish revolution
Hago un alto en el camino para dejar este post no muy habitual en la taberna encantada, o al menos no habitual expresado de este modo. Basta ya de tantas chorradas por la que los españoles o catalanes o castellanos o la madre que nos parió nos peleamos. Basta de tanta basura política que hace que la temperatura escrotal suba de tal forma que los espermatozoides inteligente brillan por su ausencia. Este post es una bandera a todos nosotros, que vivimos en este país, que ya no se como se llama, lleno de incomprensión, de mierda hasta el cuello y de intransigencia infinita. Un "aplauso" a esos políticos que deberían de estar en prisión. Como catalán, como español, como alien, o lo que sea, tengo algo muy claro por lo que quiero luchar. desde mi taberna y viendo la mierda pasar... Wizard
2/6/11
Miradas en el interior
Dibujo regalo de Carme. Gracias por ser una luz en el laberinto."Las leyendas encierran todo lo que somos. En los colegios, institutos e universidades se las ignora. Que poco quieren que nos conozcamos a nosotros mismos y como quieren ocultarnos la verdadera historia del mundo. Mira en ti y preguntate porque el camino de Santiago es más antiguo de lo que nos dicen". Wizard
27/5/11
Problemas con publicar posts
No se si os habeis dado cuenta, pero yo no puedo publicar en vuestros blogs, ya que siempre que lo intento se me pone la pagina principar de blogger. He visto que s ehabla de alguna cosa de canviar de navegador. VAYA ASCO
25/5/11
CAMINO DE SEGUNDO ANIVERSARIO
Celebro mi aniversario blogero con estas sabias palabras provinientes de un libro regalado por un bello Sauze, que me acompaña en mi senda.
"El principio y final de una historia no cuentan, como tampoco tiene demasiada importancia el camino recorrido entre los dos, lo importante son las paradas" Mattias Signorini, en boca de Green Talbot, del libro La sinfonía del tiempo breve
7/5/11
SIEMPRE HAY TIEMPO...
" Si estáis perdidos no os desalentéis, pues siempre hay una mano amiga que te ayudará. No dejéis de soñar nunca en luces entre los senderos boscosos, vuestra imaginación ancestral es muy real, no la perdáis nunca". Wizard
2/5/11
SÓC DIFERENT, SÓC COM TU
"A través de la federación ECOM, he hecho una actividad de unos cuentos y unos juegos inclusivos. El proyecto está dentro del programa de sensibilización de ECOM i el objetivo principal es conscienciar de la necesidad de una sociedad inclusiva, sobretodo con el colectivo de personas con algún tipo de discapacidad. Mi proyecto igual que las demás actividades de sensibilización, van destinadas a ayuntamientos, escuelas, bibliotecas, centros cívicos, etc. De Catalunya y del resto del estado español. Es un honor que un proyecto forjado por mi pueda ayudar a tantas personas. Esa es la magia más auténtica de todas. Aquí os dejo el primer cuento destinado a niños y niñas de entre 6 y 8 años, donde la protagonista es una niña con una parálisis cerebral, en el próximo post pondré el cuento destinado a los peques de 3 a 5 años. No perdáis la magia nunca. Está escrito en lengua catalana, si queréis la traducción castellana me lo decís. Wizard
SÓC DIFERENT, SÓC COM TU
La Roseta és una nena molt riallera i amb moltes ganes de viure. És una nena que té un problema que fa que no pugui coordinar gaire bé els moviments i li afecta una mica la parla, però a ella això no la fa posar trista.
Va arribar a l’escola un dia d’octubre procedent d’una escola on hi havien nens i nenes iguals que ella, els seus pares havien lluitat de valent perquè la Roseta pogués canviar d’escola i anar a una amb nens i nenes sense cap tipus de problema, i al final ho van aconseguir.
El primer dia que la Roseta va arribar a la classe tothom es va quedar molt callat, no estaven acostumats a veure un nen o una nena diferent a ells, encara que el professor ja els hi havia parlat d’ella dies abans.
Els nens i nenes de la classe no sabien com havien de tractar a la Roseta, i entre ells van començar a xiuxiuejar. La Roseta però, no es va ensopir i va seure al seu lloc amb un bon somriure a la boca.
Una setmana després el professor de la classe va fer sortir a la Roseta a la pissarra a fer un exercici de dibuix on es tenia que dibuixar unes figures, i a la Roseta li va tocar fer un cercle.
La nena es va aixecar, i amb dificultat va caminar fins la pissarra, va agafar amb tremolor el guix i va començar a fer el cercle. No va poder fer-lo gaire be ja que les mans li tremolaven massa però ella no es va rendir i va aconseguir fer una figura. Alguns nens i nenes van riure una mica i el professor amb una cara molt seriosa va demanar silenci, i va dir-li a la Roseta: “Molt bé, Roseta, ja pots seure”, i la nostra amiga va anar , amb dificultat, cap al seu lloc amb un gran somriure a la cara.
La veritat es que tots els professors de la Roseta la feien participar a les activitats i l’animaven molt, i ningú es queixava que a vegades s’hagués de repetir alguna cosa, ja que la Roseta escrivia lentament. El problema era que semblava que els companys de la nena no l’estimaven gaire, i això els preocupava.
Al dia següent de l’exercici del cercle, el mestre va posar a la pissarra un exercici de matemàtiques, i va fer sortir al Manel a fer-ho, un dels companys de la Roseta. El nen es va plantar davant la pissarra amb el guix a la mà sense fer cap moviment, no tenia ni idea de com resoldre aquell exercici. El professor, impacient, va dir si algú podia ajudar al Manel a resoldre el problema, ningú es va aixecar. De sobte es va escoltar un soroll d’una cadira arrossegant-se al final de la classe, tots els nens i nenes es van girar i van veure com la Roseta s’aixecava i caminava cap a la pissarra,el professor la va deixar fer.
La nena en arribar al costat del seu company li va agafar el guix de la mà, i amb lentitud però seguretat va resoldre el problema de matemàtiques. En Manel, igual que la resta de la classe es van quedar bocabadats mirant la seva companya, i encara ho van fer més quan la nena va dir mirant al Manel però dirigint-se a tota la classe amb una veu lenta però plena de vida:
“Com heu pogut veure, des de fa molts dies, a mi em costa fer moltes coses que per vosaltres són molt fàcils, però al final les faig o al menys ho intento. Si no em surt no passa res, ja em sortirà en un altre moment. Avui, estic molt contenta d’haver pogut resoldre aquest problema, perquè m’ha fet adonar que algunes coses també poden ser més fàcils per a mi que per als altres. Sóc una mica diferent de vosaltres, però puc fer gairebé les mateixes coses”
El mestre va somriure per dins pensant,”aquesta nena ha ensenyat la lliçó que volia que els nens aprengueren. Que ningú val més que altre, que encara que hi hagi persones que els hi costa més realitzar algunes activitats, tenen tot el dret a intentar fer-les, i tenen tot el dret de tenir més temps per aconseguir-ho, ja que igualment acabaran fent-les bé, i si no, no passa res. Podem aprendre moltes coses de persones amb problemes.”
Des de aquell dia, els nens i nenes de la classe van començar a comprendre que una persona pot ser diferent i ser com ells, que no passa res que una persona sigui cega, vagi amb cadira de rodes o tingui una paràlisi cerebral com la Roseta. Que son persones al cap i a la fi.
El professor sabia que s’havia plantat la llavor de la comprensió, encara potser eren petits per comprendre-ho del tot, però el que havia passat era un primer pas molt important perquè els companys de la Roseta l’acabessin acceptant tal i com era ella.
Al dia següent la Roseta i una companya de classe van penjar un rètol al costat de la pissarra que deia, “Sóc diferent, sóc com tu”. I aquest va ser el primer d’un munt de cartells
La Roseta és una nena molt riallera i amb moltes ganes de viure. És una nena que té un problema que fa que no pugui coordinar gaire bé els moviments i li afecta una mica la parla, però a ella això no la fa posar trista.
Va arribar a l’escola un dia d’octubre procedent d’una escola on hi havien nens i nenes iguals que ella, els seus pares havien lluitat de valent perquè la Roseta pogués canviar d’escola i anar a una amb nens i nenes sense cap tipus de problema, i al final ho van aconseguir.
El primer dia que la Roseta va arribar a la classe tothom es va quedar molt callat, no estaven acostumats a veure un nen o una nena diferent a ells, encara que el professor ja els hi havia parlat d’ella dies abans.
Els nens i nenes de la classe no sabien com havien de tractar a la Roseta, i entre ells van començar a xiuxiuejar. La Roseta però, no es va ensopir i va seure al seu lloc amb un bon somriure a la boca.
Una setmana després el professor de la classe va fer sortir a la Roseta a la pissarra a fer un exercici de dibuix on es tenia que dibuixar unes figures, i a la Roseta li va tocar fer un cercle.
La nena es va aixecar, i amb dificultat va caminar fins la pissarra, va agafar amb tremolor el guix i va començar a fer el cercle. No va poder fer-lo gaire be ja que les mans li tremolaven massa però ella no es va rendir i va aconseguir fer una figura. Alguns nens i nenes van riure una mica i el professor amb una cara molt seriosa va demanar silenci, i va dir-li a la Roseta: “Molt bé, Roseta, ja pots seure”, i la nostra amiga va anar , amb dificultat, cap al seu lloc amb un gran somriure a la cara.
La veritat es que tots els professors de la Roseta la feien participar a les activitats i l’animaven molt, i ningú es queixava que a vegades s’hagués de repetir alguna cosa, ja que la Roseta escrivia lentament. El problema era que semblava que els companys de la nena no l’estimaven gaire, i això els preocupava.
Al dia següent de l’exercici del cercle, el mestre va posar a la pissarra un exercici de matemàtiques, i va fer sortir al Manel a fer-ho, un dels companys de la Roseta. El nen es va plantar davant la pissarra amb el guix a la mà sense fer cap moviment, no tenia ni idea de com resoldre aquell exercici. El professor, impacient, va dir si algú podia ajudar al Manel a resoldre el problema, ningú es va aixecar. De sobte es va escoltar un soroll d’una cadira arrossegant-se al final de la classe, tots els nens i nenes es van girar i van veure com la Roseta s’aixecava i caminava cap a la pissarra,el professor la va deixar fer.
La nena en arribar al costat del seu company li va agafar el guix de la mà, i amb lentitud però seguretat va resoldre el problema de matemàtiques. En Manel, igual que la resta de la classe es van quedar bocabadats mirant la seva companya, i encara ho van fer més quan la nena va dir mirant al Manel però dirigint-se a tota la classe amb una veu lenta però plena de vida:
“Com heu pogut veure, des de fa molts dies, a mi em costa fer moltes coses que per vosaltres són molt fàcils, però al final les faig o al menys ho intento. Si no em surt no passa res, ja em sortirà en un altre moment. Avui, estic molt contenta d’haver pogut resoldre aquest problema, perquè m’ha fet adonar que algunes coses també poden ser més fàcils per a mi que per als altres. Sóc una mica diferent de vosaltres, però puc fer gairebé les mateixes coses”
El mestre va somriure per dins pensant,”aquesta nena ha ensenyat la lliçó que volia que els nens aprengueren. Que ningú val més que altre, que encara que hi hagi persones que els hi costa més realitzar algunes activitats, tenen tot el dret a intentar fer-les, i tenen tot el dret de tenir més temps per aconseguir-ho, ja que igualment acabaran fent-les bé, i si no, no passa res. Podem aprendre moltes coses de persones amb problemes.”
Des de aquell dia, els nens i nenes de la classe van començar a comprendre que una persona pot ser diferent i ser com ells, que no passa res que una persona sigui cega, vagi amb cadira de rodes o tingui una paràlisi cerebral com la Roseta. Que son persones al cap i a la fi.
El professor sabia que s’havia plantat la llavor de la comprensió, encara potser eren petits per comprendre-ho del tot, però el que havia passat era un primer pas molt important perquè els companys de la Roseta l’acabessin acceptant tal i com era ella.
Al dia següent la Roseta i una companya de classe van penjar un rètol al costat de la pissarra que deia, “Sóc diferent, sóc com tu”. I aquest va ser el primer d’un munt de cartells
29/4/11
ENTRE BRUMAS
"Los licántropos salen de caza,
entre bosque boreales reza el clan del martillo,
Poca pócima para tan largo camino,
Corre siempre entre árboles,
quizá uno de ellos te lleve de vuelta a casa". Wizard
3/4/11
Un país nuevo
"Iré a un país donde todas las culturas sean respetadas, donde hablar muchas lenguas sea sinónimo de infinito, donde muchos colores sean amigos y se den de la mano, un país con un nombre que simbolice todo lo que tiene en su seno." Wizard
26/3/11
Encrucijada
"la vida está hecha de compromisos entre oportunidades desaprovechadas".
Frank Schätzing - El quinto Día
13/3/11
1/3/11
Pérdida de magia
"Cuando somos niños disfrutamos del paisaje maravilloso que nos describe el cuento,creemos en los dragones pero no podemos ver su simbolismo.
Cuando somos adultos disfrutamos del paisaje maravilloso que nos describe el cuento, vemos el simbolismo del dragón, pero...dejamos de creer en el." Wizard
20/2/11
Verdades como puños
paul kidby'Conozco a las personas que hablan de sufrir por el bien común. ¡Nunca son ellos, joder! Cuando oyes a un hombre gritar: ¡Adelante, bravos camaradas!, verás que siempre es el que está detrás de la jodida roca enorme, y el único que lleva el casco realmente a prueba de flechas'. Terry Pratchett (Tiempos interesantes)
10/2/11
Estoy vivo
Tantas cosas quedan por descubrir, y vivir, solo hace falta sentirse vivo. lancémonos al vacío y despleguemos nuestras alas. ¡Estamos vivos!
31/1/11
Laura Set Tiges, la fada del bosc assolellat.
"Aquí os presento el premio en forma de cuento dedicado a Laura ,la ganadora del concurso. Jamás pierdas la senda de los árboles. Disfrutadlo, disfrútalo. Te lo mereces." Wizard
Era una nit tranquil·la a la taverna, els contacontes i els comensals havien desaparegut feia un parell d’hores. La sessió de contes havia acabat una mica abans i el sopar també s’havia servit una mica abans del que era habitual, ja que un servidor havia de fer el recompte, com cada nou de cada mes, de tots els ingredients de la cuina. Era 9 d’abril i la nit encara era una mica freda, abans de començar amb la feina vaig encendre el foc del menjador. Una llum blavosa i vermella va il·luminar tènuement l’estança, i la seva màgica calor va començar a sentir-se ràpidament. Les espelmes aromatitzades il·luminaven de tonalitats liles part de les taules, i el so de la petita font d'aigua omplia de murmuris la meva ment. Em vaig decidir, després de gaudir de tota aquesta pau, de fer la feina que m'havia proposat. Volia començar per les espècies, ja que algunes d'elles començaven a escassejar, i volia saber com més aviat millor quines d'aquestes necessitaven amb urgència ser reposades.
Estava delectant-me amb l'olor de totes aquestes meravelles de la natura, quan es van sentir uns cops suaus però molt definits que algú estava donant a la massissa porta de roure. "Què estrany!", vaig pensar. Els habitants habituals de la taverna havien anat a casa feia hores. Em vaig imaginar que potser algun d'ells havia oblidat alguna cosa, vaig mirar al voltant meu, però no vaig veure cap objecte oblidat per enlloc. La porta va ser colpejada de nou suaument i vaig decidir obrir. En obrir la porta, una olor a dama de nit va irrompre alegrement en l'estada i darrere d'aquest olor hi havia algú.
Em vaig quedar mirant a la figura que estava a la porta i vaig estar uns instants sense dir absolutament res. El visitant era una dona, amb un somriure de primavera nocturna i uns ulls del color del roure vell que em van meravellar. Aquells ulls i aquell somriure eren completament visibles tot i la foscor que regnava fora i en la penombra de l'estada. "Hola, bona nit bon taverner i disculpa la interrupció a aquestes hores. Visitava el llogaret a la recerca de feina, i em van comentar que potser aquí trobaria el que busco ". La vaig fer passar i li vaig oferir la butaca de fulles de salze que estava al costat del foc. Jo em vaig asseure davant seu en la meva butaca de lectura. Oferir a la visitant un got de Seker perquè s'escalfés, i amb un gest amable i un somriure agradable la vaig convidar a que m'expliqués el que buscava exactament. "Em dic Laura Set Tiges, i he arribat al llogaret des de molt lluny, vinc del Bosc Assolellat". Això em va desconcertar, venia realment de molt lluny. "Em van arribar rumors que en aquest lloc hi havia una taverna especial, i volia provar sort en ella. Sóc cuinera i busco feina, porto dies viatjant, i encara que no és una hora molt bona per fer visites, no vaig voler endarrerir més l'hora de venir a la teva llar ".
Em vaig quedar mirant-la, analitzant, i vaig veure alguna cosa especial en ella. Aquella mirada, aquell somriure, aquells gestos, aquelles paraules que omplien la taverna de sensacions ancestrals i. .. aquella olor de dama de nit. Finalment vaig poder parlar i li vaig dir que en aquell moment no necessitava a ningú a la cuina, ja que amb mi era més que suficient. De sobte, i sense perdre aquella mirada i aquell somriure, va posar un sac de color lila, que ni m'havia fixat en ell, sobre els seus genolls i em va dir, "deixa'm ensenyar-te una cosa". va obrir el sac i vaig veure que contenia ingredients de cuina. No els vaig poder veure bé a causa de la penombra del menjador, i li vaig dir que passés a la cuina on la llum era més generosa. Així que va deixar el seu got de Seker en una taula i vam anar cap allà. La veritat és que no necessitava a ningú i a més ara estava molt ocupat amb el recompte, però em feia llàstima de ser tan sec amb una persona que havia vingut des de tan lluny. Així que no em va importar atendre-la com es mereixia.
Un cop a la cuina, va deixar el sac amb els aliments damunt de la taula de bedoll vermell i els va treure amb cura i misteri. A sobre de la taula, vaig veure tres menats d'espàrrecs de marge, sis alls, quatre llesques de pa, quatre ous, un petit flascó amb pebre vermell dolç mòlt, un altre pot amb comí mòlt, una ampolla d'oli, un petit recipient amb sal, i una ampolla amb vinagre. Em va demanar si podia utilitzar la meva aigua i li vaig dir que sí.
La veritat és que podria haver-li proporcionat també tots aquests ingredients, però en veure'ls detingudament, una sensació estranya va recórrer el meu cos. Va ser com si aquests aliments que estaven sobre la taula i que eren tan corrents, els hagués vist per primera vegada en la meva vida. Laura Set Tiges volia preparar un plat i demostrar amb ell, que era una cuinera excel·lent. Vaig accedir a això amb una gran sensació de curiositat, li vaig ensenyar l'armari dels estris de cuina, i li vaig dir que agafés tots els que necessités, i allà va començar a preparar el seu plat. Vaig decidir esperar al menjador, em vaig asseure a la meva butaca de lectura i vaig començar a repassar mentalment els esdeveniments que havien passat, i que estaven passant, a la taverna. Quina dona més estranya, en la seva mirada veia reflectits segles de saviesa entre boscos. La majoria de les persones que acudeixen a la taverna tenien mirades com aquella, però la de Laura Set Tiges tenia una profunditat tal, que feia recordar aquells boscos mil·lenaris que ara només apareixien en les històries explicades pels més ancians. De fet la Laura havia dit que venia del bosc assolellat, i era un dels poquíssims llocs que encara conserva la màgia d'abans.
Uns sorolls em van despertar dels meus pensaments, i a l'instant va aparèixer la misteriosa dona amb una gran cassola que va dipositar sobre la taula. Va obrir la tapa de fang blau, i el que vaig veure a l'interior em va deixar consternat, més que el que van veure els meus ulls va ser la flaira que aquell plat desprenia. Quasi no recordava haver sentit una cosa així, una vella i suau olor a espàrrecs de marge, aquesta olor em va fer recordar de sobte èpoques passades, plenes de sensacions, sensacions que van tornar a mi com un vendaval. No només l'aroma dels espàrrecs van despertar aquestes sensacions en mi, també el de tots els altres ingredients semblaven emanar una màgia que al ficar-se en les meves fosses nasals feia que la meva ment rebés una descàrrega tal de sensacions inesperades, que vaig haver de tancar els ulls. A l'obrir-los vaig mirar a Laura Set Tiges, que amb un gest m'indicava que provés el plat. Una explosió de màgia recórrer el meu paladar fins ara adormit, vaig deixar la forquilla de fusta a la cassola i vaig observar la disposició dels ingredients al plat. La dona, en veure la meva expressió em va explicar que els espàrrecs representaven la vegetació del bosc assolellat, i els ous el sol que l’ il·luminaven . Em vaig adonar que era un plat ideal per complementar la beguda Seker, i abstret en aquests pensaments, vaig percebre que Laura Set Tiges prenia seient davant meu. Em va mirar amb una brillantor especial als ulls i em va preguntar què m'havia semblat el que acabava de provar. Només vaig poder-li dir que mai havia provat una cosa igual i que per descomptat, volia contractar-la. Em vaig mostrar interessat en què passés la nit a la taverna, i ella en comptes d'anar a dormir, després d'un dia tan esgotador, es va quedar explicant-me coses meravelloses.
Em va dir que en el lloc d'on procedia, el bosc assolellat, era un dels pocs llocs que encara conservava aquella màgia ancestral tan perduda en els temps d'avui. Tots els arbres, plantes, animals, etc. tenien en la seva ànima alguna cosa que els feia especials, màgics. Em va explicar que des de feia alguns anys havia notat que la màgia del món s'estava apagant, no només als voltants del bosc assolellat, sinó també en altres llocs molt, molt llunyans. Els viatgers que passaven a veure-la, li explicaven coses de vegades sinistres d'aquests llocs. La Laura s'havia proposat tornar-la al món, i va voler començar per la meva taverna ja que s'havia assabentat que encara conservava part d'aquella màgia, i no volia que caigués com en els altres llocs. Segons ella, la taverna era el lloc ideal per començar a difondre aquell esperit. Estava abstret observant-la quan em vaig adonar que aviat la Laura se n’aniria de la taverna a difondre la màgia per altres llocs, i l'hi vaig comentar. Em va dir "No pateixis, tant el bosc assolellat com la taverna seran els orígens d'aquesta conquesta màgica, si vols em puc quedar per sempre". Em va dir que m’ ensenyaria a conrear aliments en els boscos del voltant i que en fer-ho, aquests boscos recuperarien el seu misteri i grandiositat. Aquella nit ens vam quedar parlant fins tard, i en escoltar la meva veu em vaig adonar que alguna cosa en mi havia canviat per sempre.
La Laura Set Tiges fa dos anys que és amb mi. Cada nit, els habituals de la taverna expliquen històries ancestrals i altres més actuals, i per descomptat assaboreixen els espàrrecs del bosc assolellat entre altres especialitats de la Laura. La màgia torna a banyar l’aldea i la taverna. La misteriosa cuinera participa en aquests contes i aquestes històries també, i sento que allò especial que amaguen els seus plats també es troba en els seus contes. I aquestes sensacions màgiques estic segur que viatjaran per tots els poblets i boscos fent que la màgia inundi tots els racons ... omplint les ànimes de sabors mai somniats. Laura Set Tiges bé mereix un conte.
Estava delectant-me amb l'olor de totes aquestes meravelles de la natura, quan es van sentir uns cops suaus però molt definits que algú estava donant a la massissa porta de roure. "Què estrany!", vaig pensar. Els habitants habituals de la taverna havien anat a casa feia hores. Em vaig imaginar que potser algun d'ells havia oblidat alguna cosa, vaig mirar al voltant meu, però no vaig veure cap objecte oblidat per enlloc. La porta va ser colpejada de nou suaument i vaig decidir obrir. En obrir la porta, una olor a dama de nit va irrompre alegrement en l'estada i darrere d'aquest olor hi havia algú.
Em vaig quedar mirant a la figura que estava a la porta i vaig estar uns instants sense dir absolutament res. El visitant era una dona, amb un somriure de primavera nocturna i uns ulls del color del roure vell que em van meravellar. Aquells ulls i aquell somriure eren completament visibles tot i la foscor que regnava fora i en la penombra de l'estada. "Hola, bona nit bon taverner i disculpa la interrupció a aquestes hores. Visitava el llogaret a la recerca de feina, i em van comentar que potser aquí trobaria el que busco ". La vaig fer passar i li vaig oferir la butaca de fulles de salze que estava al costat del foc. Jo em vaig asseure davant seu en la meva butaca de lectura. Oferir a la visitant un got de Seker perquè s'escalfés, i amb un gest amable i un somriure agradable la vaig convidar a que m'expliqués el que buscava exactament. "Em dic Laura Set Tiges, i he arribat al llogaret des de molt lluny, vinc del Bosc Assolellat". Això em va desconcertar, venia realment de molt lluny. "Em van arribar rumors que en aquest lloc hi havia una taverna especial, i volia provar sort en ella. Sóc cuinera i busco feina, porto dies viatjant, i encara que no és una hora molt bona per fer visites, no vaig voler endarrerir més l'hora de venir a la teva llar ".
Em vaig quedar mirant-la, analitzant, i vaig veure alguna cosa especial en ella. Aquella mirada, aquell somriure, aquells gestos, aquelles paraules que omplien la taverna de sensacions ancestrals i. .. aquella olor de dama de nit. Finalment vaig poder parlar i li vaig dir que en aquell moment no necessitava a ningú a la cuina, ja que amb mi era més que suficient. De sobte, i sense perdre aquella mirada i aquell somriure, va posar un sac de color lila, que ni m'havia fixat en ell, sobre els seus genolls i em va dir, "deixa'm ensenyar-te una cosa". va obrir el sac i vaig veure que contenia ingredients de cuina. No els vaig poder veure bé a causa de la penombra del menjador, i li vaig dir que passés a la cuina on la llum era més generosa. Així que va deixar el seu got de Seker en una taula i vam anar cap allà. La veritat és que no necessitava a ningú i a més ara estava molt ocupat amb el recompte, però em feia llàstima de ser tan sec amb una persona que havia vingut des de tan lluny. Així que no em va importar atendre-la com es mereixia.
Un cop a la cuina, va deixar el sac amb els aliments damunt de la taula de bedoll vermell i els va treure amb cura i misteri. A sobre de la taula, vaig veure tres menats d'espàrrecs de marge, sis alls, quatre llesques de pa, quatre ous, un petit flascó amb pebre vermell dolç mòlt, un altre pot amb comí mòlt, una ampolla d'oli, un petit recipient amb sal, i una ampolla amb vinagre. Em va demanar si podia utilitzar la meva aigua i li vaig dir que sí.
La veritat és que podria haver-li proporcionat també tots aquests ingredients, però en veure'ls detingudament, una sensació estranya va recórrer el meu cos. Va ser com si aquests aliments que estaven sobre la taula i que eren tan corrents, els hagués vist per primera vegada en la meva vida. Laura Set Tiges volia preparar un plat i demostrar amb ell, que era una cuinera excel·lent. Vaig accedir a això amb una gran sensació de curiositat, li vaig ensenyar l'armari dels estris de cuina, i li vaig dir que agafés tots els que necessités, i allà va començar a preparar el seu plat. Vaig decidir esperar al menjador, em vaig asseure a la meva butaca de lectura i vaig començar a repassar mentalment els esdeveniments que havien passat, i que estaven passant, a la taverna. Quina dona més estranya, en la seva mirada veia reflectits segles de saviesa entre boscos. La majoria de les persones que acudeixen a la taverna tenien mirades com aquella, però la de Laura Set Tiges tenia una profunditat tal, que feia recordar aquells boscos mil·lenaris que ara només apareixien en les històries explicades pels més ancians. De fet la Laura havia dit que venia del bosc assolellat, i era un dels poquíssims llocs que encara conserva la màgia d'abans.
Uns sorolls em van despertar dels meus pensaments, i a l'instant va aparèixer la misteriosa dona amb una gran cassola que va dipositar sobre la taula. Va obrir la tapa de fang blau, i el que vaig veure a l'interior em va deixar consternat, més que el que van veure els meus ulls va ser la flaira que aquell plat desprenia. Quasi no recordava haver sentit una cosa així, una vella i suau olor a espàrrecs de marge, aquesta olor em va fer recordar de sobte èpoques passades, plenes de sensacions, sensacions que van tornar a mi com un vendaval. No només l'aroma dels espàrrecs van despertar aquestes sensacions en mi, també el de tots els altres ingredients semblaven emanar una màgia que al ficar-se en les meves fosses nasals feia que la meva ment rebés una descàrrega tal de sensacions inesperades, que vaig haver de tancar els ulls. A l'obrir-los vaig mirar a Laura Set Tiges, que amb un gest m'indicava que provés el plat. Una explosió de màgia recórrer el meu paladar fins ara adormit, vaig deixar la forquilla de fusta a la cassola i vaig observar la disposició dels ingredients al plat. La dona, en veure la meva expressió em va explicar que els espàrrecs representaven la vegetació del bosc assolellat, i els ous el sol que l’ il·luminaven . Em vaig adonar que era un plat ideal per complementar la beguda Seker, i abstret en aquests pensaments, vaig percebre que Laura Set Tiges prenia seient davant meu. Em va mirar amb una brillantor especial als ulls i em va preguntar què m'havia semblat el que acabava de provar. Només vaig poder-li dir que mai havia provat una cosa igual i que per descomptat, volia contractar-la. Em vaig mostrar interessat en què passés la nit a la taverna, i ella en comptes d'anar a dormir, després d'un dia tan esgotador, es va quedar explicant-me coses meravelloses.
Em va dir que en el lloc d'on procedia, el bosc assolellat, era un dels pocs llocs que encara conservava aquella màgia ancestral tan perduda en els temps d'avui. Tots els arbres, plantes, animals, etc. tenien en la seva ànima alguna cosa que els feia especials, màgics. Em va explicar que des de feia alguns anys havia notat que la màgia del món s'estava apagant, no només als voltants del bosc assolellat, sinó també en altres llocs molt, molt llunyans. Els viatgers que passaven a veure-la, li explicaven coses de vegades sinistres d'aquests llocs. La Laura s'havia proposat tornar-la al món, i va voler començar per la meva taverna ja que s'havia assabentat que encara conservava part d'aquella màgia, i no volia que caigués com en els altres llocs. Segons ella, la taverna era el lloc ideal per començar a difondre aquell esperit. Estava abstret observant-la quan em vaig adonar que aviat la Laura se n’aniria de la taverna a difondre la màgia per altres llocs, i l'hi vaig comentar. Em va dir "No pateixis, tant el bosc assolellat com la taverna seran els orígens d'aquesta conquesta màgica, si vols em puc quedar per sempre". Em va dir que m’ ensenyaria a conrear aliments en els boscos del voltant i que en fer-ho, aquests boscos recuperarien el seu misteri i grandiositat. Aquella nit ens vam quedar parlant fins tard, i en escoltar la meva veu em vaig adonar que alguna cosa en mi havia canviat per sempre.
La Laura Set Tiges fa dos anys que és amb mi. Cada nit, els habituals de la taverna expliquen històries ancestrals i altres més actuals, i per descomptat assaboreixen els espàrrecs del bosc assolellat entre altres especialitats de la Laura. La màgia torna a banyar l’aldea i la taverna. La misteriosa cuinera participa en aquests contes i aquestes històries també, i sento que allò especial que amaguen els seus plats també es troba en els seus contes. I aquestes sensacions màgiques estic segur que viatjaran per tots els poblets i boscos fent que la màgia inundi tots els racons ... omplint les ànimes de sabors mai somniats. Laura Set Tiges bé mereix un conte.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
