"Aquí os presento el premio en forma de cuento dedicado a Laura ,la ganadora del concurso. Jamás pierdas la senda de los árboles. Disfrutadlo, disfrútalo. Te lo mereces." Wizard
Era una nit tranquil·la a la taverna, els contacontes i els comensals havien desaparegut feia un parell d’hores. La sessió de contes havia acabat una mica abans i el sopar també s’havia servit una mica abans del que era habitual, ja que un servidor havia de fer el recompte, com cada nou de cada mes, de tots els ingredients de la cuina. Era 9 d’abril i la nit encara era una mica freda, abans de començar amb la feina vaig encendre el foc del menjador. Una llum blavosa i vermella va il·luminar tènuement l’estança, i la seva màgica calor va començar a sentir-se ràpidament. Les espelmes aromatitzades il·luminaven de tonalitats liles part de les taules, i el so de la petita font d'aigua omplia de murmuris la meva ment. Em vaig decidir, després de gaudir de tota aquesta pau, de fer la feina que m'havia proposat. Volia començar per les espècies, ja que algunes d'elles començaven a escassejar, i volia saber com més aviat millor quines d'aquestes necessitaven amb urgència ser reposades.
Estava delectant-me amb l'olor de totes aquestes meravelles de la natura, quan es van sentir uns cops suaus però molt definits que algú estava donant a la massissa porta de roure. "Què estrany!", vaig pensar. Els habitants habituals de la taverna havien anat a casa feia hores. Em vaig imaginar que potser algun d'ells havia oblidat alguna cosa, vaig mirar al voltant meu, però no vaig veure cap objecte oblidat per enlloc. La porta va ser colpejada de nou suaument i vaig decidir obrir. En obrir la porta, una olor a dama de nit va irrompre alegrement en l'estada i darrere d'aquest olor hi havia algú.
Em vaig quedar mirant a la figura que estava a la porta i vaig estar uns instants sense dir absolutament res. El visitant era una dona, amb un somriure de primavera nocturna i uns ulls del color del roure vell que em van meravellar. Aquells ulls i aquell somriure eren completament visibles tot i la foscor que regnava fora i en la penombra de l'estada. "Hola, bona nit bon taverner i disculpa la interrupció a aquestes hores. Visitava el llogaret a la recerca de feina, i em van comentar que potser aquí trobaria el que busco ". La vaig fer passar i li vaig oferir la butaca de fulles de salze que estava al costat del foc. Jo em vaig asseure davant seu en la meva butaca de lectura. Oferir a la visitant un got de Seker perquè s'escalfés, i amb un gest amable i un somriure agradable la vaig convidar a que m'expliqués el que buscava exactament. "Em dic Laura Set Tiges, i he arribat al llogaret des de molt lluny, vinc del Bosc Assolellat". Això em va desconcertar, venia realment de molt lluny. "Em van arribar rumors que en aquest lloc hi havia una taverna especial, i volia provar sort en ella. Sóc cuinera i busco feina, porto dies viatjant, i encara que no és una hora molt bona per fer visites, no vaig voler endarrerir més l'hora de venir a la teva llar ".
Em vaig quedar mirant-la, analitzant, i vaig veure alguna cosa especial en ella. Aquella mirada, aquell somriure, aquells gestos, aquelles paraules que omplien la taverna de sensacions ancestrals i. .. aquella olor de dama de nit. Finalment vaig poder parlar i li vaig dir que en aquell moment no necessitava a ningú a la cuina, ja que amb mi era més que suficient. De sobte, i sense perdre aquella mirada i aquell somriure, va posar un sac de color lila, que ni m'havia fixat en ell, sobre els seus genolls i em va dir, "deixa'm ensenyar-te una cosa". va obrir el sac i vaig veure que contenia ingredients de cuina. No els vaig poder veure bé a causa de la penombra del menjador, i li vaig dir que passés a la cuina on la llum era més generosa. Així que va deixar el seu got de Seker en una taula i vam anar cap allà. La veritat és que no necessitava a ningú i a més ara estava molt ocupat amb el recompte, però em feia llàstima de ser tan sec amb una persona que havia vingut des de tan lluny. Així que no em va importar atendre-la com es mereixia.
Un cop a la cuina, va deixar el sac amb els aliments damunt de la taula de bedoll vermell i els va treure amb cura i misteri. A sobre de la taula, vaig veure tres menats d'espàrrecs de marge, sis alls, quatre llesques de pa, quatre ous, un petit flascó amb pebre vermell dolç mòlt, un altre pot amb comí mòlt, una ampolla d'oli, un petit recipient amb sal, i una ampolla amb vinagre. Em va demanar si podia utilitzar la meva aigua i li vaig dir que sí.
La veritat és que podria haver-li proporcionat també tots aquests ingredients, però en veure'ls detingudament, una sensació estranya va recórrer el meu cos. Va ser com si aquests aliments que estaven sobre la taula i que eren tan corrents, els hagués vist per primera vegada en la meva vida. Laura Set Tiges volia preparar un plat i demostrar amb ell, que era una cuinera excel·lent. Vaig accedir a això amb una gran sensació de curiositat, li vaig ensenyar l'armari dels estris de cuina, i li vaig dir que agafés tots els que necessités, i allà va començar a preparar el seu plat. Vaig decidir esperar al menjador, em vaig asseure a la meva butaca de lectura i vaig començar a repassar mentalment els esdeveniments que havien passat, i que estaven passant, a la taverna. Quina dona més estranya, en la seva mirada veia reflectits segles de saviesa entre boscos. La majoria de les persones que acudeixen a la taverna tenien mirades com aquella, però la de Laura Set Tiges tenia una profunditat tal, que feia recordar aquells boscos mil·lenaris que ara només apareixien en les històries explicades pels més ancians. De fet la Laura havia dit que venia del bosc assolellat, i era un dels poquíssims llocs que encara conserva la màgia d'abans.
Uns sorolls em van despertar dels meus pensaments, i a l'instant va aparèixer la misteriosa dona amb una gran cassola que va dipositar sobre la taula. Va obrir la tapa de fang blau, i el que vaig veure a l'interior em va deixar consternat, més que el que van veure els meus ulls va ser la flaira que aquell plat desprenia. Quasi no recordava haver sentit una cosa així, una vella i suau olor a espàrrecs de marge, aquesta olor em va fer recordar de sobte èpoques passades, plenes de sensacions, sensacions que van tornar a mi com un vendaval. No només l'aroma dels espàrrecs van despertar aquestes sensacions en mi, també el de tots els altres ingredients semblaven emanar una màgia que al ficar-se en les meves fosses nasals feia que la meva ment rebés una descàrrega tal de sensacions inesperades, que vaig haver de tancar els ulls. A l'obrir-los vaig mirar a Laura Set Tiges, que amb un gest m'indicava que provés el plat. Una explosió de màgia recórrer el meu paladar fins ara adormit, vaig deixar la forquilla de fusta a la cassola i vaig observar la disposició dels ingredients al plat. La dona, en veure la meva expressió em va explicar que els espàrrecs representaven la vegetació del bosc assolellat, i els ous el sol que l’ il·luminaven . Em vaig adonar que era un plat ideal per complementar la beguda Seker, i abstret en aquests pensaments, vaig percebre que Laura Set Tiges prenia seient davant meu. Em va mirar amb una brillantor especial als ulls i em va preguntar què m'havia semblat el que acabava de provar. Només vaig poder-li dir que mai havia provat una cosa igual i que per descomptat, volia contractar-la. Em vaig mostrar interessat en què passés la nit a la taverna, i ella en comptes d'anar a dormir, després d'un dia tan esgotador, es va quedar explicant-me coses meravelloses.
Em va dir que en el lloc d'on procedia, el bosc assolellat, era un dels pocs llocs que encara conservava aquella màgia ancestral tan perduda en els temps d'avui. Tots els arbres, plantes, animals, etc. tenien en la seva ànima alguna cosa que els feia especials, màgics. Em va explicar que des de feia alguns anys havia notat que la màgia del món s'estava apagant, no només als voltants del bosc assolellat, sinó també en altres llocs molt, molt llunyans. Els viatgers que passaven a veure-la, li explicaven coses de vegades sinistres d'aquests llocs. La Laura s'havia proposat tornar-la al món, i va voler començar per la meva taverna ja que s'havia assabentat que encara conservava part d'aquella màgia, i no volia que caigués com en els altres llocs. Segons ella, la taverna era el lloc ideal per començar a difondre aquell esperit. Estava abstret observant-la quan em vaig adonar que aviat la Laura se n’aniria de la taverna a difondre la màgia per altres llocs, i l'hi vaig comentar. Em va dir "No pateixis, tant el bosc assolellat com la taverna seran els orígens d'aquesta conquesta màgica, si vols em puc quedar per sempre". Em va dir que m’ ensenyaria a conrear aliments en els boscos del voltant i que en fer-ho, aquests boscos recuperarien el seu misteri i grandiositat. Aquella nit ens vam quedar parlant fins tard, i en escoltar la meva veu em vaig adonar que alguna cosa en mi havia canviat per sempre.
La Laura Set Tiges fa dos anys que és amb mi. Cada nit, els habituals de la taverna expliquen històries ancestrals i altres més actuals, i per descomptat assaboreixen els espàrrecs del bosc assolellat entre altres especialitats de la Laura. La màgia torna a banyar l’aldea i la taverna. La misteriosa cuinera participa en aquests contes i aquestes històries també, i sento que allò especial que amaguen els seus plats també es troba en els seus contes. I aquestes sensacions màgiques estic segur que viatjaran per tots els poblets i boscos fent que la màgia inundi tots els racons ... omplint les ànimes de sabors mai somniats. Laura Set Tiges bé mereix un conte.
Dibujo regalo de Carme. Gracias por ser una luz en el laberinto.
