SÓC DIFERENT, SÓC COM TU
La Roseta és una nena molt riallera i amb moltes ganes de viure. És una nena que té un problema que fa que no pugui coordinar gaire bé els moviments i li afecta una mica la parla, però a ella això no la fa posar trista.
Va arribar a l’escola un dia d’octubre procedent d’una escola on hi havien nens i nenes iguals que ella, els seus pares havien lluitat de valent perquè la Roseta pogués canviar d’escola i anar a una amb nens i nenes sense cap tipus de problema, i al final ho van aconseguir.
El primer dia que la Roseta va arribar a la classe tothom es va quedar molt callat, no estaven acostumats a veure un nen o una nena diferent a ells, encara que el professor ja els hi havia parlat d’ella dies abans.
Els nens i nenes de la classe no sabien com havien de tractar a la Roseta, i entre ells van començar a xiuxiuejar. La Roseta però, no es va ensopir i va seure al seu lloc amb un bon somriure a la boca.
Una setmana després el professor de la classe va fer sortir a la Roseta a la pissarra a fer un exercici de dibuix on es tenia que dibuixar unes figures, i a la Roseta li va tocar fer un cercle.
La nena es va aixecar, i amb dificultat va caminar fins la pissarra, va agafar amb tremolor el guix i va començar a fer el cercle. No va poder fer-lo gaire be ja que les mans li tremolaven massa però ella no es va rendir i va aconseguir fer una figura. Alguns nens i nenes van riure una mica i el professor amb una cara molt seriosa va demanar silenci, i va dir-li a la Roseta: “Molt bé, Roseta, ja pots seure”, i la nostra amiga va anar , amb dificultat, cap al seu lloc amb un gran somriure a la cara.
La veritat es que tots els professors de la Roseta la feien participar a les activitats i l’animaven molt, i ningú es queixava que a vegades s’hagués de repetir alguna cosa, ja que la Roseta escrivia lentament. El problema era que semblava que els companys de la nena no l’estimaven gaire, i això els preocupava.
Al dia següent de l’exercici del cercle, el mestre va posar a la pissarra un exercici de matemàtiques, i va fer sortir al Manel a fer-ho, un dels companys de la Roseta. El nen es va plantar davant la pissarra amb el guix a la mà sense fer cap moviment, no tenia ni idea de com resoldre aquell exercici. El professor, impacient, va dir si algú podia ajudar al Manel a resoldre el problema, ningú es va aixecar. De sobte es va escoltar un soroll d’una cadira arrossegant-se al final de la classe, tots els nens i nenes es van girar i van veure com la Roseta s’aixecava i caminava cap a la pissarra,el professor la va deixar fer.
La nena en arribar al costat del seu company li va agafar el guix de la mà, i amb lentitud però seguretat va resoldre el problema de matemàtiques. En Manel, igual que la resta de la classe es van quedar bocabadats mirant la seva companya, i encara ho van fer més quan la nena va dir mirant al Manel però dirigint-se a tota la classe amb una veu lenta però plena de vida:
“Com heu pogut veure, des de fa molts dies, a mi em costa fer moltes coses que per vosaltres són molt fàcils, però al final les faig o al menys ho intento. Si no em surt no passa res, ja em sortirà en un altre moment. Avui, estic molt contenta d’haver pogut resoldre aquest problema, perquè m’ha fet adonar que algunes coses també poden ser més fàcils per a mi que per als altres. Sóc una mica diferent de vosaltres, però puc fer gairebé les mateixes coses”
El mestre va somriure per dins pensant,”aquesta nena ha ensenyat la lliçó que volia que els nens aprengueren. Que ningú val més que altre, que encara que hi hagi persones que els hi costa més realitzar algunes activitats, tenen tot el dret a intentar fer-les, i tenen tot el dret de tenir més temps per aconseguir-ho, ja que igualment acabaran fent-les bé, i si no, no passa res. Podem aprendre moltes coses de persones amb problemes.”
Des de aquell dia, els nens i nenes de la classe van començar a comprendre que una persona pot ser diferent i ser com ells, que no passa res que una persona sigui cega, vagi amb cadira de rodes o tingui una paràlisi cerebral com la Roseta. Que son persones al cap i a la fi.
El professor sabia que s’havia plantat la llavor de la comprensió, encara potser eren petits per comprendre-ho del tot, però el que havia passat era un primer pas molt important perquè els companys de la Roseta l’acabessin acceptant tal i com era ella.
Al dia següent la Roseta i una companya de classe van penjar un rètol al costat de la pissarra que deia, “Sóc diferent, sóc com tu”. I aquest va ser el primer d’un munt de cartells
La Roseta és una nena molt riallera i amb moltes ganes de viure. És una nena que té un problema que fa que no pugui coordinar gaire bé els moviments i li afecta una mica la parla, però a ella això no la fa posar trista.
Va arribar a l’escola un dia d’octubre procedent d’una escola on hi havien nens i nenes iguals que ella, els seus pares havien lluitat de valent perquè la Roseta pogués canviar d’escola i anar a una amb nens i nenes sense cap tipus de problema, i al final ho van aconseguir.
El primer dia que la Roseta va arribar a la classe tothom es va quedar molt callat, no estaven acostumats a veure un nen o una nena diferent a ells, encara que el professor ja els hi havia parlat d’ella dies abans.
Els nens i nenes de la classe no sabien com havien de tractar a la Roseta, i entre ells van començar a xiuxiuejar. La Roseta però, no es va ensopir i va seure al seu lloc amb un bon somriure a la boca.
Una setmana després el professor de la classe va fer sortir a la Roseta a la pissarra a fer un exercici de dibuix on es tenia que dibuixar unes figures, i a la Roseta li va tocar fer un cercle.
La nena es va aixecar, i amb dificultat va caminar fins la pissarra, va agafar amb tremolor el guix i va començar a fer el cercle. No va poder fer-lo gaire be ja que les mans li tremolaven massa però ella no es va rendir i va aconseguir fer una figura. Alguns nens i nenes van riure una mica i el professor amb una cara molt seriosa va demanar silenci, i va dir-li a la Roseta: “Molt bé, Roseta, ja pots seure”, i la nostra amiga va anar , amb dificultat, cap al seu lloc amb un gran somriure a la cara.
La veritat es que tots els professors de la Roseta la feien participar a les activitats i l’animaven molt, i ningú es queixava que a vegades s’hagués de repetir alguna cosa, ja que la Roseta escrivia lentament. El problema era que semblava que els companys de la nena no l’estimaven gaire, i això els preocupava.
Al dia següent de l’exercici del cercle, el mestre va posar a la pissarra un exercici de matemàtiques, i va fer sortir al Manel a fer-ho, un dels companys de la Roseta. El nen es va plantar davant la pissarra amb el guix a la mà sense fer cap moviment, no tenia ni idea de com resoldre aquell exercici. El professor, impacient, va dir si algú podia ajudar al Manel a resoldre el problema, ningú es va aixecar. De sobte es va escoltar un soroll d’una cadira arrossegant-se al final de la classe, tots els nens i nenes es van girar i van veure com la Roseta s’aixecava i caminava cap a la pissarra,el professor la va deixar fer.
La nena en arribar al costat del seu company li va agafar el guix de la mà, i amb lentitud però seguretat va resoldre el problema de matemàtiques. En Manel, igual que la resta de la classe es van quedar bocabadats mirant la seva companya, i encara ho van fer més quan la nena va dir mirant al Manel però dirigint-se a tota la classe amb una veu lenta però plena de vida:
“Com heu pogut veure, des de fa molts dies, a mi em costa fer moltes coses que per vosaltres són molt fàcils, però al final les faig o al menys ho intento. Si no em surt no passa res, ja em sortirà en un altre moment. Avui, estic molt contenta d’haver pogut resoldre aquest problema, perquè m’ha fet adonar que algunes coses també poden ser més fàcils per a mi que per als altres. Sóc una mica diferent de vosaltres, però puc fer gairebé les mateixes coses”
El mestre va somriure per dins pensant,”aquesta nena ha ensenyat la lliçó que volia que els nens aprengueren. Que ningú val més que altre, que encara que hi hagi persones que els hi costa més realitzar algunes activitats, tenen tot el dret a intentar fer-les, i tenen tot el dret de tenir més temps per aconseguir-ho, ja que igualment acabaran fent-les bé, i si no, no passa res. Podem aprendre moltes coses de persones amb problemes.”
Des de aquell dia, els nens i nenes de la classe van començar a comprendre que una persona pot ser diferent i ser com ells, que no passa res que una persona sigui cega, vagi amb cadira de rodes o tingui una paràlisi cerebral com la Roseta. Que son persones al cap i a la fi.
El professor sabia que s’havia plantat la llavor de la comprensió, encara potser eren petits per comprendre-ho del tot, però el que havia passat era un primer pas molt important perquè els companys de la Roseta l’acabessin acceptant tal i com era ella.
Al dia següent la Roseta i una companya de classe van penjar un rètol al costat de la pissarra que deia, “Sóc diferent, sóc com tu”. I aquest va ser el primer d’un munt de cartells
6 comentarios:
Una iniciativa molt maca i un conte preciós! gràcies wizard!
M'agrada molt el títol que és la frase dels cartells SÓC DIFERENT, SÓC COM TU.
I tot el conte també, per descomptat.
Hacía tiempo que no pasaba por la blogosfera y cuando llego a tu Taberna me encuentro con este precioso regalo.
Enhorabuena por tan maravillosa iniciativa. Un honor seguir personas como tú
Un beso
Enhorabuena por este grano de arena que contribuye a la concienciación social y educativa en este terreno...la verdad es que cosas así son necesarias en todas las escuelas.. necesarias para el desarrollo personal y para generar el respeto hacia personas que puedan presentar algún tipo de discapacidad..
muchos besos,
Quina manera més bonica de dinfondre la igualtat dels nanos amb problemes.
Emotiu.
Salut des de...
Publicar un comentario