http://latabernaencantada.blogspot.com/2011/05/traves-de-la-federacion-ecom-he-hecho.html
ALÈ DE DRAC
Fa molts anys, en una cova d’un bosc molt llunyà va néixer un dragonet molt bonic, el seu nom era Gurumel.
Els primers dies de la seva vida, en Gurumel, era un drac com els altres que vivien al bosc, però en passar quatre setmanes des del seu naixement, els seus pares es van adonar que hi havia alguna coseta estranya en ell. Era massa gran per tenir tan poc temps de vida i misteriosament no treia per la seva boca ni una petita flama, això era molt estrany per un drac.
Va passar el temps i en Gurumel cada cop es feia més fort i gran, era tan gran, que passava un bon tros d’alçada als seus amics d’igual edat i fins i tot a dracs més grans en edat que ell.
Però el que preocupava més als pares era que el seu fill no podia encara llençar foc per la boca, ni tan sols una petita flameta. I poder treure foc era molt important per un drac que vivia al bosc, com en Gurumel. Ja que d’aquí a poc temps, com feien ara els seus pares i altres dracs, s’hauria de convertir en un defensor del bosc.
Els dracs més grans ensenyaven als dragonets des de ben petitons a utilitzar amb compte el foc, ja que no volien fer mal a ningú, només espantar als que maltractaven la natura, i tampoc volien cremar el bosc, també els ensenyaven a defensar-se sempre en grups, mai sols.
En Gurumel sempre estava trist perquè alguns dels seus amics li deien paraules que el molestaven i no el deixaven en pau. Els seus pares l’animaven sempre i intentaven que fos feliç, però no aconseguien res.
Va passar el temps i en Gurumel ja era més alt que tots els altres dracs, i un bon dia els seus pares van decidir que el seu fill havia de començar a ser un defensor del bosc, encara que no pogués llançar foc, creien que amb el tamany del cos d’en Gurumel seria suficient per espantar a les persones que feien malbé el bosc i als seus habitants, i van dir-li si volia anar a vigilar per primera vegada la natura.
El nostre amic es va posar molt content i va preparar tot el que necessitava per anar a vigilar amb els seus pares i alguns amics.
Van començar a volar pel cel damunt del bosc de seguida, i el nostre dragonet estava molt content xerrant amb la seva mare al final de la colla de dracs.
Després d’una hora d’estar volant, en Gurumel i la seva colla van parar a fer un descans en una clariana entre els arbres. Els dracs més grans van dir als més petits que no s’allunyessin gaire de la clariana, perquè era molt perillós.
Però en Gurumel li agradaven molt les flors i va veure unes de ben boniques en un riu al costat de la clariana, i després d’olorar-les una estona va volgué investigar una mica més el preciós paisatge, i va començar a volar i a allunyar-se molt d’on estaven els seus pares i amics.
I clar! Es va perdre i va haver d’aterrar en una zona on hi havia unes roques molt grans. Va començar a fer-se fosc i començava a tenir por.
Mentre pensava què podia fer, va sentir un soroll a prop seu, i va amagar-se darrera de la roca més gran que va trobar. Va estar en silenci, i quan va aixecar el cap per sobre del seu amagatall, va veure que hi havia uns homes al costat d’uns arbres molt grans. En Gurumel va veure que aquells homes portaven torxes a les mans, i com un d’ells prenia un dels arbres.
“Oh No”! – va dir- “estan cremant el nostre bosc”, i sense pensar-ho va anar corrents on hi havia els homes. Aquests homes tant dolents van començar a corre en veure venir en Gurumel, però de seguida es van adonar que al obrir la boca, el nostre amic no treia cap flama, llavors van parar de córrer, van envoltar al nostre valen drac i van començar a riure d’ell.
“ja ja ja” – va dir un d’aquest homes- “dragonet, que ens vols fer a nosaltres? Ets molt gran i fort però nosaltres son més ràpids, i el que ens fa més por dels dracs es que ens torrin amb l’alè de foc que tenen, però tu no tens aquest alè i per nosaltres no ets perillós.”
En Gurumel va intentar treure foc per la boca però no va passar res de res, i els homes van començar a apropar-se a ell per capturar-lo.
De sobte es va veure una gran llum que venia del cel i en Gurumel va veure amb molta alegria que aquesta llum era foc. Un foc que venia de la boca d’uns dracs, i aquests dracs eren els seus pares que venien a rescatar-lo.
Els homes van sortir corrents i el nostre amic va aconseguir enlairant-se i escapar juntament amb els seus pares. Un cop tranquil al cel, va girar el seu llarg coll i va veure com el seu bosc, i el de tots els demés dracs es cremava. Unes llàgrimes li van caure per les seves galtes.
Els seus pares i ell es van dirigir cap un altre petit bosc que hi havia a prop de la seva antiga casa, en arribar allà tots els demés dracs els estaven esperant. No van preguntar-li res en Gurumel, ja que el veien tant i tant tristot que no s’atrevien, i els seus pares també el van deixar tranquil. El nostre amic va anar a seure al costat d’un gran arbre que hi havia a la vora i va començar a plorar molt.
Unes hores més tard la seva mare va anar a portar-li alguna cosa per dinar i va preguntar-li com estava. En Gurumel aixecant el coll molt lentament va dir-li que estava molt trist, ja que no havia pogut fer res per salvar el bosc on vivien. La seva mare amb molt de carinyo va dir. “Avui, has estat molt valent. Sabent que no pots treure foc has defensat la teva llar. Ens has defensat sabent que et costaria una mica més, no t’has rendit. Però hi ha una cosa que no m’agrada’t gens, i es que ens has desobeït i t’has allunyat tot sol sabent que es molt perillós. Nosaltres sempre anem en grup perquè així estem més segurs, si un drac es separa posa en perill a tots els altres.”
Va mirar amb molta tendresa al seu fill i li va xiuxiuejar a l’orella ”Ets un drac molt valent”. I amb una pau molt gran, el nostre dragonet va demanar perdó per haver desobeït als seus pares, i es va adormir de lo cansat que estava.
Quan es va despertar va veure que els seus pares no eren allà, hi havia uns quants adults i algun dragonet jove. Empipat va preguntar on eren i van contestar-li que havien anat a buscar una zona de grans coves per anar a passar la nit juntament amb altres dracs. Llavors va decidir anar a jugar una mica amb algun amic, així l’espera de la tornada dels seus pares seria mes alegre.
Però passaven les hores i cap dels dracs apareixia, tan en Gurumel com la resta del grup van començar a posar-se nerviosos, i llavors van decidir anar uns quants a veure que passava. En Gurumel va demanar al drac més gran si ell podia anar també a la recerca, i encara que aquell no ho tenia gaire clar va deixar que el nostre amic anés a l’expedició.
Van volar per sobre el nou bosc molts cops però no veien res, estaven molt espantats, i no sabien que fer. De sobte i van veure al cel una gran flamarada, i tots volant molt ràpidament van anar cap allà. En arribar van veure com els pares d’en Gurumel i els altres dracs que els acompanyaven eren atacats per un grup molt nombrós d’humans, estaven presoners amb xarxes molt grans, i estaven a punt de fer foc al bosc.
El drac adult va decidir atacar amb tots els que l’acompanyaven i va dir a en Gurumel que es quedés amagat en un lloc molt segur, el nostre amic va amagar-se darrera d’una roca molt gran i va esperar ajupit. Se sentien molt sorolls i ell estava mort de por, de sobte va escoltar unes rialles i va treure el cap molt lentament per damunt la roca per veure que passava. Els humans havien atrapat a tots els dracs!! I a més a més estaven a punt de cremar els primers arbres del bosc.
“Oh no!!”- va dir en Gurumel- “Un altre cop no!!” Va veure amb molta atenció que els homes que havien atrapat a la seva família i als seus amics eren els mateixos que el van atacar i que van cremar la seva antiga llar al bosc antic. No va poder aguantar més i va pujar damunt la roca, els homes en veure’l el van reconèixer i van començar a riure d’ell.
“Si tenim aquí al nostre amic sense foc” va dir un d’ells. De sobte el nostre drac va agafar molt d’aire, i va inflar tot el seu gran cos, sabia que segurament no sortiria foc però ho havia d’intentar. Va mirar cap al cel y va expulsar tot l’aire que tenia dins, no es va veure cap flama, però si que es va sentir un rugit ferotge i fortíssim, i els humans van marxar corrents mirant amb molta por en Gurumel. El nostre amic es va quedar molt sorprès, no sabia com havia fet aquell rugit, va baixar a terra on estaven els seus pares i companys i els va alliberar.
Un cop fora de perill van quedar-se descansant una mica, i tots els dracs estaven parlant del que havia fet en Gurumel, no s’explicaven com havia pogut fer aquell rugit tan fort. Els seus pares van seure al costat d’ell i van dir-li.
”Sabies que no podies fer foc i no imaginaves que podies fer aquest rugit, però no has dubtat en atacar i espantar a aquells homes dolents. T`has adonat que pots fer la mateixa feina que els altres, encara que d’una altra manera, Ha sortir tot molt bé i ara gràcies a tu podem buscar tranquils una nova llar. Encara que no haguessis espantat a aquells humans, tens tantes altres coses bones...vals molt Gurumel, pensa sempre vaguis on vaguis que ets un drac, i un de molt valent.”
Finalment tots van aixecar el vol en busca d’una zona del bosc per viure. A partir d’aquell dia, al nostre amic, van posar-li un altre nom a part del seu, li van dir...Alè de drac.
Fa molts anys, en una cova d’un bosc molt llunyà va néixer un dragonet molt bonic, el seu nom era Gurumel.
Els primers dies de la seva vida, en Gurumel, era un drac com els altres que vivien al bosc, però en passar quatre setmanes des del seu naixement, els seus pares es van adonar que hi havia alguna coseta estranya en ell. Era massa gran per tenir tan poc temps de vida i misteriosament no treia per la seva boca ni una petita flama, això era molt estrany per un drac.
Va passar el temps i en Gurumel cada cop es feia més fort i gran, era tan gran, que passava un bon tros d’alçada als seus amics d’igual edat i fins i tot a dracs més grans en edat que ell.
Però el que preocupava més als pares era que el seu fill no podia encara llençar foc per la boca, ni tan sols una petita flameta. I poder treure foc era molt important per un drac que vivia al bosc, com en Gurumel. Ja que d’aquí a poc temps, com feien ara els seus pares i altres dracs, s’hauria de convertir en un defensor del bosc.
Els dracs més grans ensenyaven als dragonets des de ben petitons a utilitzar amb compte el foc, ja que no volien fer mal a ningú, només espantar als que maltractaven la natura, i tampoc volien cremar el bosc, també els ensenyaven a defensar-se sempre en grups, mai sols.
En Gurumel sempre estava trist perquè alguns dels seus amics li deien paraules que el molestaven i no el deixaven en pau. Els seus pares l’animaven sempre i intentaven que fos feliç, però no aconseguien res.
Va passar el temps i en Gurumel ja era més alt que tots els altres dracs, i un bon dia els seus pares van decidir que el seu fill havia de començar a ser un defensor del bosc, encara que no pogués llançar foc, creien que amb el tamany del cos d’en Gurumel seria suficient per espantar a les persones que feien malbé el bosc i als seus habitants, i van dir-li si volia anar a vigilar per primera vegada la natura.
El nostre amic es va posar molt content i va preparar tot el que necessitava per anar a vigilar amb els seus pares i alguns amics.
Van començar a volar pel cel damunt del bosc de seguida, i el nostre dragonet estava molt content xerrant amb la seva mare al final de la colla de dracs.
Després d’una hora d’estar volant, en Gurumel i la seva colla van parar a fer un descans en una clariana entre els arbres. Els dracs més grans van dir als més petits que no s’allunyessin gaire de la clariana, perquè era molt perillós.
Però en Gurumel li agradaven molt les flors i va veure unes de ben boniques en un riu al costat de la clariana, i després d’olorar-les una estona va volgué investigar una mica més el preciós paisatge, i va començar a volar i a allunyar-se molt d’on estaven els seus pares i amics.
I clar! Es va perdre i va haver d’aterrar en una zona on hi havia unes roques molt grans. Va començar a fer-se fosc i començava a tenir por.
Mentre pensava què podia fer, va sentir un soroll a prop seu, i va amagar-se darrera de la roca més gran que va trobar. Va estar en silenci, i quan va aixecar el cap per sobre del seu amagatall, va veure que hi havia uns homes al costat d’uns arbres molt grans. En Gurumel va veure que aquells homes portaven torxes a les mans, i com un d’ells prenia un dels arbres.
“Oh No”! – va dir- “estan cremant el nostre bosc”, i sense pensar-ho va anar corrents on hi havia els homes. Aquests homes tant dolents van començar a corre en veure venir en Gurumel, però de seguida es van adonar que al obrir la boca, el nostre amic no treia cap flama, llavors van parar de córrer, van envoltar al nostre valen drac i van començar a riure d’ell.
“ja ja ja” – va dir un d’aquest homes- “dragonet, que ens vols fer a nosaltres? Ets molt gran i fort però nosaltres son més ràpids, i el que ens fa més por dels dracs es que ens torrin amb l’alè de foc que tenen, però tu no tens aquest alè i per nosaltres no ets perillós.”
En Gurumel va intentar treure foc per la boca però no va passar res de res, i els homes van començar a apropar-se a ell per capturar-lo.
De sobte es va veure una gran llum que venia del cel i en Gurumel va veure amb molta alegria que aquesta llum era foc. Un foc que venia de la boca d’uns dracs, i aquests dracs eren els seus pares que venien a rescatar-lo.
Els homes van sortir corrents i el nostre amic va aconseguir enlairant-se i escapar juntament amb els seus pares. Un cop tranquil al cel, va girar el seu llarg coll i va veure com el seu bosc, i el de tots els demés dracs es cremava. Unes llàgrimes li van caure per les seves galtes.
Els seus pares i ell es van dirigir cap un altre petit bosc que hi havia a prop de la seva antiga casa, en arribar allà tots els demés dracs els estaven esperant. No van preguntar-li res en Gurumel, ja que el veien tant i tant tristot que no s’atrevien, i els seus pares també el van deixar tranquil. El nostre amic va anar a seure al costat d’un gran arbre que hi havia a la vora i va començar a plorar molt.
Unes hores més tard la seva mare va anar a portar-li alguna cosa per dinar i va preguntar-li com estava. En Gurumel aixecant el coll molt lentament va dir-li que estava molt trist, ja que no havia pogut fer res per salvar el bosc on vivien. La seva mare amb molt de carinyo va dir. “Avui, has estat molt valent. Sabent que no pots treure foc has defensat la teva llar. Ens has defensat sabent que et costaria una mica més, no t’has rendit. Però hi ha una cosa que no m’agrada’t gens, i es que ens has desobeït i t’has allunyat tot sol sabent que es molt perillós. Nosaltres sempre anem en grup perquè així estem més segurs, si un drac es separa posa en perill a tots els altres.”
Va mirar amb molta tendresa al seu fill i li va xiuxiuejar a l’orella ”Ets un drac molt valent”. I amb una pau molt gran, el nostre dragonet va demanar perdó per haver desobeït als seus pares, i es va adormir de lo cansat que estava.
Quan es va despertar va veure que els seus pares no eren allà, hi havia uns quants adults i algun dragonet jove. Empipat va preguntar on eren i van contestar-li que havien anat a buscar una zona de grans coves per anar a passar la nit juntament amb altres dracs. Llavors va decidir anar a jugar una mica amb algun amic, així l’espera de la tornada dels seus pares seria mes alegre.
Però passaven les hores i cap dels dracs apareixia, tan en Gurumel com la resta del grup van començar a posar-se nerviosos, i llavors van decidir anar uns quants a veure que passava. En Gurumel va demanar al drac més gran si ell podia anar també a la recerca, i encara que aquell no ho tenia gaire clar va deixar que el nostre amic anés a l’expedició.
Van volar per sobre el nou bosc molts cops però no veien res, estaven molt espantats, i no sabien que fer. De sobte i van veure al cel una gran flamarada, i tots volant molt ràpidament van anar cap allà. En arribar van veure com els pares d’en Gurumel i els altres dracs que els acompanyaven eren atacats per un grup molt nombrós d’humans, estaven presoners amb xarxes molt grans, i estaven a punt de fer foc al bosc.
El drac adult va decidir atacar amb tots els que l’acompanyaven i va dir a en Gurumel que es quedés amagat en un lloc molt segur, el nostre amic va amagar-se darrera d’una roca molt gran i va esperar ajupit. Se sentien molt sorolls i ell estava mort de por, de sobte va escoltar unes rialles i va treure el cap molt lentament per damunt la roca per veure que passava. Els humans havien atrapat a tots els dracs!! I a més a més estaven a punt de cremar els primers arbres del bosc.
“Oh no!!”- va dir en Gurumel- “Un altre cop no!!” Va veure amb molta atenció que els homes que havien atrapat a la seva família i als seus amics eren els mateixos que el van atacar i que van cremar la seva antiga llar al bosc antic. No va poder aguantar més i va pujar damunt la roca, els homes en veure’l el van reconèixer i van començar a riure d’ell.
“Si tenim aquí al nostre amic sense foc” va dir un d’ells. De sobte el nostre drac va agafar molt d’aire, i va inflar tot el seu gran cos, sabia que segurament no sortiria foc però ho havia d’intentar. Va mirar cap al cel y va expulsar tot l’aire que tenia dins, no es va veure cap flama, però si que es va sentir un rugit ferotge i fortíssim, i els humans van marxar corrents mirant amb molta por en Gurumel. El nostre amic es va quedar molt sorprès, no sabia com havia fet aquell rugit, va baixar a terra on estaven els seus pares i companys i els va alliberar.
Un cop fora de perill van quedar-se descansant una mica, i tots els dracs estaven parlant del que havia fet en Gurumel, no s’explicaven com havia pogut fer aquell rugit tan fort. Els seus pares van seure al costat d’ell i van dir-li.
”Sabies que no podies fer foc i no imaginaves que podies fer aquest rugit, però no has dubtat en atacar i espantar a aquells homes dolents. T`has adonat que pots fer la mateixa feina que els altres, encara que d’una altra manera, Ha sortir tot molt bé i ara gràcies a tu podem buscar tranquils una nova llar. Encara que no haguessis espantat a aquells humans, tens tantes altres coses bones...vals molt Gurumel, pensa sempre vaguis on vaguis que ets un drac, i un de molt valent.”
Finalment tots van aixecar el vol en busca d’una zona del bosc per viure. A partir d’aquell dia, al nostre amic, van posar-li un altre nom a part del seu, li van dir...Alè de drac.
6 comentarios:
M'agrada molt el teu conte.Felicitats per la teva iniciativa.
qué bien leer otro cuento tuyo..enhorabuena
Un conte amb molta sensibilitat i un bon missatge. Felicitats.
qué calladito te lo tenías...
Cómo te dije en la anterior ocasión te felicito por tan maravillosa iniciativa. Me caías bien por la magia que desprenden tus letras pero desde que sé que colaboras con esta fundación al agrado se ha sumado la admiración.
Siento muchísimo que sigas teniendo los problemas con blogger que comentaste en tu post :( te echo de menos por Amada luna y te agradezco muuuuucho que hayas comentado como anónimo.
Un beso grande
Muy bonito, te felicito.
Publicar un comentario